De què parlo quan parlo de córrer

Pobre Haruki Murakami! Avui li prenc manllevat el títol d’un dels seus llibres a aquest magnífic novel·lista.

Nobstant, i a diferencia d’ell,  jo no se molt be com vaig començar a córrer.

Sempre he practicat algun esport i sempre ho he fet amb amics, això es cert, ja des de ben jovenet. Ja de gran la intermitència d’aquestes activitats es va anar accentuant i fins i tot he passat per èpoques d’autèntica deixadesa.

La primera vegada que em vaig enfundar unes malles amb el proposit de posar-me a mes de cent seixanta pulsacions per minut (i fer-ho durant mes d’un dia) jo devia tenir ja uns 24 anyets. Suposo que buscava perdre alguns kilets dels que sempre m’han sobrat. Al principi resultava un corredor d’allò mes irregular. Alternava èpoques de les de sortir gairebé cada dia (la falera em durava uns mesos per quedar de nou aparcada), amb d’altres en les que em dedicava al “sillón-bol”.

Vaig adquirir consciència d’home que córre el dia en que vaig anar a comprar-me un calçat de la marca Asics (aquesta ja no l’he deixada) amb l’unic fi de destruir-lo a base de trepitjades sobre asfalt.

Sempre he portat algun aparell de musica durant aquestes sessions. Al cap i a la fi la música es una altra de les meves grans passions. Recordo amb molt de carinyo un reproductor de CD’s amb el que malgrat els moviments bruscos “no saltava” la cançó que estaves escoltant…era un totxo de dimensions considerables i…. funcionava a piles. Era tant gran i pesat que dur-lo a sobre representava ja un esport en si! En aquest sentit l’arribada a casa del reproductor Mp3 va ser com la invenció de la roda per l’home.

Al principi dels temps sobretot escoltava velles glòries del punk i del hardcore, per passar després a una dolça època molt mes “indie”. Tot i així procuro tenir les orelles ben obertes, pel meu ipod actualment hi pot passar gairebé de tot mentre passi el control de qualitat. Recentment he estat molt enganxat a grups de pop en català de nova fornada, parlo de coses com ara Mishima, Antònia font, Sanjosex. També he descobert que si vas al gimnàs algun dia val la pena pendre-hi coses mes canyeres com ara Linkin Park o els Prodigy.

No sabria dir ben be en que penso quan corro –en això vosté i jo ens asemblem bastant, sr. Murakami- perquè es un moment en el que deixo la ment en blanc, creo una mena de buit i deixo que les idees penetrin i surtin tal i com van venint. Tampoc no sabria córrer de cap altra manera, i molt menys donant-li tombs tota l’estona a una mateixa idea. Segurament en aquell moment perdria completament la gràcia.

Una altra cosa que resulta especialment gratificant es conversar amb un amic mentre correu.Resulten converses d’allò mes dinàmiques i la carrera passa dolçament com una pildora.  Fins i tot es pot crear un vincle molt especial amb la persona que t’acompanya si existeixen les condicions adequades. Es aleshores es quan les endorfines es multipliquen per dos.

No soc un corredor de grans distàncies, gairebé sempre faig uns 8, 9 o 10 Km però hi ha dies en que m’encanto mirant el paisatge pels afores de Reus (especialment si cau durant el cap de setmana) i acabo fent-ne 14, 15, 16… i està clar que en bona companyia les coses llargues es fan d’allò mes curtes .

No se si correré tota la vida, em fa una mica de pànic la idea de tornar a una vida sense aquesta font de relax.  Es que jo vull viure 100 anys!

L’altra font d’endorfines per compartir es clarament el teatre: també produeix una mena d’enganxament atemporal. En el fons córrer i fer teatre son dues coses perfectament compatibles, potser en la segona es desenvolupa també una part social de mi, i val a dir que un cert estat de forma resulta de gran ajuda per superar la duresa dels dies abans de l’estrena!

(to be continued, o això espero)

Despertars

Estava plena de vida, però sols tenia 16 anys i encara no havia treballat mai. Això d’anar a fer de socorrista a l’Aquapark despertava en ella una sensació semblant a la d’un soldat de lleva que de cop l’han destinat al front.  En començar al parc la socorrista 014 Isabel Soler resava nit rere nit (llavors ella encara creia en déu) perquè no es produís cap incident comprometedor en “aigües internacionals”, així es com anomenaven amb els companys la piscina central del parc entre broma i broma. En ocasions algun d’aquells nois de fornides abdominals i amples espatlles se li havia acostat per parlar-li de coses per ella totalment desconegudes. Li parlaven de discoteques i cubates, mentre ella feia veure entre somriures que estava d’allò mes posada en el tema… l’únic que li treia el son en realitat però era el protagonista de la sèrie que veia després de dinar mentre escurava dolços talls de síndria i “flipava” amb els tonificats braços d’aquell actor nord-americà.

L’Oriol fumava porros, tenia 27 anys i un posat una mica bohemi. Ella encara no n’estava molt segura de si podies anar a la presó per això.  Es moria per acaptar-ne algun dia una calada clandestina i esbrinar quin gust tenia allò, però mai en cap cas li hauria demanat.

L’Oriol era un dels socorristes que portaven mes estius treballant allí.  Era fill d’uns amics de la família de la Isabel i tenia una Yamaha 250 cc que s’havia pogut pagar gracies a la feina del parc. Cada dia passava a les 3 de la tarda a recollir-la per casa dels seus pares, aquest era el tracte. Aquests darrers en supervisaven tota la maniobra minuciosament des que el noi arribava  i aparcava la moto davant del portal fins que la carregava de paquet i la seva silueta es feia petita carrer avall.

A l’hora de tornar, ja gairebé fosc, l’Oriol feia una mica mes de tomb; paraven i convidava la Isabel a un batut de maduixa (era el seu preferit) en una terrasseta que hi havia a mig camí de casa. Aprofitant la ocasió es cargolava un porro per relaxar-se –o si mes no això deia ell- de la jornada laboral.

Allò es va anar convertint poc a poc en una mena de ritual per tots dos. Gairebé no parlaven, i tampoc no haurien sabut molt bé que dir-se. La Isabel es limitava a mirar-se l’Oriol amb una certa expressió de pànic contingut mentre que l’Oriol feia bromes sobre els companys de feina i es mostrava notablement mes còmode en aquella situació.

Poc a poc la Isabel es va convertir en una mena d’addicte que esperava aquell moment com si es tractes de la dosis diària. Un dia l’Oriol va fer tard (ja eren les tres i no havia arribat) i el va haver de despertar trucant-lo per telèfon.  Va haver de fer un esforç titànic perquè li brollessin les paraules gola amunt. La figura d’aquell jove madur li produïa el mateix efecte que un gegant… i una curiositat de tamany similar.

Un vespre que tornaven cap a casa i el motor de la Yamaha retronava per la nacional es va posar a ploure amb grans i calentes gotes. Els llampecs sebre el mar indicaven que es preparava una típica tempesta estival i desprès l’asfixiant xafogor.

Les gotes van començar a mullar la visera del casc de la Isabel i ben aviat la samarreta va quedar ben xopa. Damunt la moto l’aire li colpejava fortament i s’estava començant a refredar,  la Isabel tremolava en silenci. Llavors ell, en un ràpid i hàbil moviment va agafar-li les mans i les hi va col·locar dins les butxaques laterals que portava a la jupa de pell negra.

L’altra pell, la de la Isabel es va posar de gallina en aquell moment i el cor li va començar a bategar ritme desenfrenat.

Aquell dia no van parar per prendre el batut i la cervesa habituals, simplement l’Oriol va aturar el motor de la moto un moment sota la pluja, baixà i es tragué la jupa per posar-li a ella.

Els calfreds inicials es van convertir en una plàcida sensació de confort en sentir l’olor del cuir mullat de la jaqueta. Reprengueren la marxa i un escalfor va recórrer el seu cos i va poder sentir com li anava baixant per les cuixes. Va  envoltar la cintura de l’Oriol amb força i va posar-li el cap sobre l’espatlla.

L’estiu següent la Isabel i l’Oriol ja no es van tornar a trobar. Pel que la Isabel va poder esbrinar, l’Oriol, pe fi havia pogut acabat la carrera d’humanitats després d’allargar-la  gairebé sis anys mes del compte. Havia començat a treballar com encarregat a la fàbrica dels seus tiets.

Segurament aquella historia havia acabat despertant en ella sensacions totalment noves, que mai mes tornarien i que quedarien gravades en algun lloc petit del seu subconscient una mica borroses… creant un efecte semblant al d’una onada quan esborra el dibuix en la sorra de l’anterior.

Deixar el tabac… sempre serà mes fàcil això que el tabac et deixi a tu (2ª part)

Vaig acceptar aquest fet: vaig omplir a rebossar cendrers en tots els pisos d’estudiant per on vaig passar fins els darrers anys d’universitat i val a dir que sense fer-me masses preguntes. Va ser una època d’alló mes obscura en molts aspectes, però també reconec que divertida.

Llavors vaig passar a la fase del “dilluns ho deixo”, acumulant uns set dilluns seguits d’intents lògicament fallits…per alguna raó la meva convicció del diumenge nit es veia doblegada en arribar la tonteria del dilluns després de dinar.

Vaig aconseguir finalment deixar-ho durant un període de gairebé dos mesos, a base de pebrots i a costa d’engreixar-me uns 6 Kg això si…però quan la teva novia fuma com un carreter…segur que la cosa acaba igual que sempre. Recordo a mes que l’excusa per tornar-hi va ser un cigarret “d’aquells que et fumes tant a gust després d’haver mantingut relacions íntimes”, fou en tornar d’una esquiada…. suposo que no cal donar-ne els detalls.

A la meva època de treballar a la Caixa ja em sentia com un veritable pària de la societat i tot pel fumar dels trons, vaig estar en una oficina on tenia 14 companys, gairebé tots es cuidaven d’allò mes. A alguns d’ells en part els dec l’interès per còrrer que es va despertar en mi.  Hi havia un raconet al sòtan de l’oficina reservat pels meus cigarrets de liar…mes tard vaig saber que alguns dels meus companys hi havien fet cigarrets clandestins despres de tenir “un mal dia de banca”.

Aquella va ser l’època dels pegats i els xiclets de nicotina…en principi sempre funcionaven…a la nicotina en principi li es igual el format que prengui quan te la venen. Tot molt bé fins que acabaves posant-te un cigarret als llavis al mateix temps que duies un d’aquells parches enganxats a l’esquena…i la dosi es veia no augmentada, sinó multiplicada per dos.

Va ser una navarresa, la doctora Camino Etxegaray la primera persona que em va dir les coses ben clares: “has de perdre pes i deixar de fumar iker”. Curiosament no m’ho deia per fer-li un favor als meus pulmons, no (ells mai s’han queixat, ja sigui amb o sense el fum!). La Camino em deia allò pels darrers problemes estomacals que havia estat tenint: patia hernia de hiat, un refluxe estomacal fortíssim, tenia males digestions…corria el risc d’acabar convertint-me en poc temps en una persona depenent de per vida dels Almax i les capsuletes d’Omeoprazol.

Allò va ser bastant definitiu…el fet de sentir-me vulnerable era nou per mi. La meva resposta va ser clara i rotunda, ho vaig deixar i vaig perdre tots aquells quilets que em sobraven. La millora no cal dir-ho va ser automàtica, actualment del meu estómac i d’aquells problemes gairebé no me’n recordo.

Però…nova ensopegada: coses que tenen les separacions. Arran de la ruptura amb la meva ex-parella vaig tornar a agafar l’hàbit de fumar “nomes de tant en tant”…m’ho prenia com un dany col·lateral mes i això interiorment ho feia servir per disculpar-me. Error! Ben aviat i després d’unes quantes nits de gresca vaig assolir la mítica xifra d’un paquet de cigarrets al dia…i el que es pitjor, crec que vaig arrossegar a algun amic ex-fumador també fins l’abisme.

En fi, ara tot això (crec) ja s’ha acabat, torno a la carretera dels “anti” i torno a mantenir-me lluny del tabac, però em pregunto si seré prou fort per mantenir-me alerta i no caure-hi de nou. No m’agrada la condició de fumador…es una cosa que em fa sentir estúpid, brut, dependent i per colmo no aguanto igual les series durant els entrenaments (i mira, això si que em fot). Mes arguments en contra crec que es impossible…la pregunta llavors es la de sempre: “quina excusa posaràs aquesta vegada?”. Simplement esperem que ja no n’hi hagin mes.

Una abraçada a tots els que com jo alguna vegada ho heu intentat… i us heu sentit frustrats en veure que no podieu… Mai son prous intents per un fi noble com aquest! Ànims i endavant!!!