La Tormenta

Posted: 29 Juliol 2011 in Uncategorized

Va a caer la del pulpo.

El calor pegajoso… este cielo morado…mira, gotas!

Se empiezan a mover las hojas de los árboles. Tormenta eléctrica…? Pues habrá que apagar el ordenador.

Y la tele, y la play… y todo el despliegue que tienes aquí montado si no quieres quedarte sin nada de todo.

El agua pronto golpea sobre los tejados de uralita creando un gran estruendo. Debajo duermen los camiones de un vecino transportista y ese ruido recuerda a algo… tal vez al de una maleta de esas tipo trolley con ruedecitas al deslizarse sobre las arrugas de las viejas aceras.

Sin comerlo ni beberlo, se ha liado un espectáculo  piroteco-hidráulico.  Hoy los cielos se chorrean de todo. Del calor, de la crisis y de los del chalet de al lado que hacían una barbacoa. El cielo esta enladrillado y se quiere desenladrillar. Estaba escrito en las isobaras. Así con tal cabreo en las alturas se entiende fácilmente el pánico que tenían  los galos. Eso era lo único a que realmente le temía un galo, lo se yo porque he leído Asterix: que el cielo de pronto le cayera encima sin previo aviso.

Me siento en el porche. Me pongo una cafetera grande (pero no la cargo mucho).  Hasta las cejas me voy a poner hoy de café, de escuchar bachata y de ver todo el sidral que se ha formado con la tormenta.  El aroma del café pronto lo invade todo y llega hasta fuera.  Se entremezclan los tonos torrefactos con el olor a lluvia y a descampado mojado. Escucho sin parar a Juan Luis Guerra en mi Ipod, y se cuela un ”que llueva café en el campo”,  Bacahata Rosa para corazones intoxicados de “no-se-sabe-que”.  Realmente se trata de un gran disco, y tiene cierta gracia que lo escuche hoy… justo en el día que esto se parece más bien a la Transilvania profunda.

Reconozco que desde aquí solo se ven algunas siluetas. Con la tormenta se ha puesto muy oscuro: un bloque fantasma de pisos “para entrar a vivir” donde nadie entra a vivir (por lo visto además de caros los pisos son invisibles), y otro edificio, la de la Comarcal… que ahora también está vacía porque se la pulió Ruiz Mateos. Puestos a pensar en olores ya me viene otro al recuerdo, el que antes llegaba hasta aquí gracias a la dichosa Comarcal: pienso húmedo y  gallina asesinada. Por suerte con las malas prácticas empresariales del fundador de la nueva Rumasa  todo se fue al garete y nos hemos librado de ese hedor.

Ahora ya solo falta que llueva mucho. Que caigan rayos. Que caigan cien…mil rayos del cielo todos a la vez sobre el mismo punto y que reduzcan a carbón tres (o cuatro, o cinco) petroquímicas de las de por aquí. Que nos liberen los que están por allí arriba de toda esta mierda que nos va matando lentamente.

Y de postre que nos conecten a todos mucho amor como insulina… que nos suba  la bilirrubina, que es un amor que contamina, que no lo cure la aspirina.

Me acuerdo de los días de infancia en los que, veía llover durante horas desde el balcón de casa de mi abuela. Mi frente pegada al cristal dejaba una pequeña marca circular limpia y lo demás empañado:  podía sentir casi el olor del cristal y la humedad. Echo profundamente de menos el miedo…. pasaba muchísimo al ver la calle bajando llena de agua como si fueran las fuentes del Orinoco. Desde mi punto de vigilancia, atento, siempre descubría alguna vecina de mi abuela que se descalzaba para pasar la calle entre apuros, o inventando algún sistema de impermeabilización para la permanente con bolsas de plástico del súper.

En cierta ocasión las cunetas de la calle de mi abuela quedaron repletas de avellanas.  Estaban a punto de ser recolectadas en una finca colindante y la corriente las arrastró… esparciéndolas por todas partes a troche y moche. Cogí unos dos kilos y me enfadé muchísimo cuando mi abuelo me las hizo tirar.

Parece la lluvia va cesando y al final mucho ruido para tan poquitas nueces (y todavía menos avellanas). Tanto escándalo para esto? Esto es típico de todos los veranos…. pero lo cierto es que ya no llueve como antes.

Nunca volverá a llover como antes.

La Cris feia una truita de patates. Les patates evidentment eren de les bones i l’oli era del car del Mercadona.  Mentre l’acabava de coure va sonar-li el mòbil: era la seva filla, que estudiava a la universitat de Barcelona i arribava al punt d’acabar els exàmens de final de curs. Tornava un cop mes a casa, de la mateixa manera que ho fan les orenetes en arribar estiu.

-Ja sóc a Vila-seca, en deu minuts sóc a l’estació de Reus…vine’m a buscar, porfa.

L’estació de la Renfe quedava un pel allunyada. Ells tota la vida havien viscut en un barri i els desplaçaments amb cotxe del divendres per anar a buscar la nena eren ja un clàssic. De vegades el tren arribava amb retard, coses de la Renfe.  Per rematar-ho el trajecte molts cops s’havia de fer de peu. Tot sovint els vagons anaven a rebentar de passatgers. Una autèntica marea humana que tornava cansada cap a comarques després d’una setmana a la trena barcelonina, tots ells amb molta mala llet i tots ells molt ensofrats de pol·lució del baix Llobregat. Com es lògic allí dintre hi havia tensió, i de vegades calia afegir-hi una forta olor a humanitat barrejada amb pixums que et colpejava els narius només pujar al tren.

Eren ja les deu de la nit. La nena venia una mica girada, amb gana de llop i afònica.

De moment, si no la trucava cap amiga d’última hora per sortir als bars,  no entrava en els seus plans res que no fos agafar el llit durant 15 hores ininterrompudes, aixecar-se per dinar paella de la mare,  i posteriorment fer una generosa migdiada estirada al sofà.

La Cris esperava dins el cotxe, aparcada en doble filera amb el motor parat mentre escoltava salsa a la cadena 100. Tots els passatgers baixaren i el tren s’allunyava de nou. Mare i filla es van fer un petó a través de la finestreta del vehicle.

-Que, com ha anat?

-Buf, el tren avui fatal. Que has fet per sopar?

-He fet una truita de patates.

El porta equipatges s’obria des de dintre. La filla va carregar l’enorme maleta amb rodes que traginava i es va deixar caure sobre el seient del copilot.

El cotxe de la Cris era d’allò mes fiable. Era com un tanc soviètic amb motor japonès, un model de quan encara els fabricaven bé (ara deu fer uns 17 anys). Mai havia donat cap problema el pobrissó i ni tan sols s’havia queixat… mai fins aquella humida i càlida nit del mes de juny:  la bateria va dir prou i el motor no es va engegar.

El so ranquejant i els intents fallits de posta en marxa delataven la necessitat urgent d’unes pinces de bateria, o en el seu defecte d’una tropa que els fotés una empenteta. Com a mínim així podrien arribar a casa… a l’endemà el mecànic del barri ja faria la resta.

La Cris va baixar del cotxe contrariada i els seus ulls van sondejar en la penombra dels afores de l’estació buscant algú amb cara de bona persona, però no hi van trobar ningú, només unes noies mes aviat fosques de pell  amb pinta d’estrangeres. Evidentment no li va semblar massa prudent cridar-les. Les noies es van quedar mirant l’escena des d’un segon pla.

Semblava que en aquell moment la resta de viatgers del tren s’haguessin esfumat, ansiosos per arribar a casa seva, deixant darrera seu només una estela de silenci.

La fatalitat es va veure accentuada en el moment que mare i filla van haver de baixar per mirar d’ empènyer. L’estampa devia resultar del tot penosa a vista de qualsevol  perquè, a mes, es del tot impossible arrancar sense que un dels ocupants resti al volant per donar el contacte:  inevitablement a una de les dos li tocaria la grossa d’empènyer aquell carro tota sola des del darrera.

Per rematar-ho el terreny no feia gens ni mica de baixada i hi havia a l’ambient una xafogor espantosa. A aquella muntanya de ferro amb rodes no li donava la gana de moure’s ni un centímetre malgrat la suada que la xiqueta s’hi estava fotent. Les “Converse” que portava li relliscaven sobre l’asfalt i semblava talment que els canells se li anessin a doblegar de tant fer força.

Va ser llavors, en aquells instants, entre tant lamentables circumstàncies, quan la Cristina van sentir una veu d’home jove que venia des de l’altre costat de vorera amb accent portuguès:

-Teneis que poner o punto muerto primero, luego entrà a marcha, sinó no arrancais chicas.

En aquell moment dos cossos femenins van aparèixer d’entre les ombres. Les dues morenes que la Cris no havia gosat cridar van resultar ser ni mes ni menys que dos fornits transvestits brasilers que treballaven en una sauna molt a prop d’allí. L’amo de la sauna no les deixava fumar i havien baixat a peu de carrer, coses de la llei antitabac.

Una d’elles portava una minifaldilla blanca que deixava veure totalment les seves llargues cames morenes i perfectament depilades. Portava unes sandàlies que deixaven al descobert uns peus d’allò mes masculins (talla 44) amb una perfecta manicura francesa de color vermell. Per la cara d’home que tenia es veia clarament que  tot just començava a aplicar-se els cars tractaments per canviar el seu cos. L’altra era encara mes mulata, portava un fi vestidet color verd de tirantet i semblava talment una tia malgrat l’ 1 m. 85 d’alçada.   Sense pensar s’ho ni un moment es van posar a empènyer enèrgicament fent gala de bíceps fibrats i bessons dignes d’un futbolista.

El cotxe va començar a moure’s gràcies a l’impuls del combinat catalano-brasiler. La Cris entrà just en aquell moment la marxa i donar el contacte. El motor va rugir de nou i el tub d’escapament deixà anar una gran alenada d’un fum blanc i espès darrera seu. La fumerada recordava una de les bombes que van llençar a Hiroshima.

Les dos travestis van deixar de fer força i van dedicar-se uns instants a recomposar la vestimenta. L’una es va baixar una mica la minifaldilla tot apretant les natges: amb l’esforç gairebé se li havia li havia quedat la meitat del pompis fora.

-Nena, vas mostrando a todos o teu culo!

-Aiiis! Dejalo ya, y que disfruten.

L’altra es va tocar una mica la negra melena i va treure d’una bossa de mà que duia un petit mirallet per retocar-se el pintallavis. Va pujar-se un dels tirants del vestit que li havia quedat mig caigut sobre l’espatlla amb un gest entre digne i elegant. Acte seguit el seu posat esdevingué de nou refinat i femení, i tornaren a la penombra del racó on havien sortit.

A la Cris no li havia quedat molt clar si eren nois o noies les persones qui els havien ajudat perquè amb “l’atropello” del moment no va ni poder baixar del cotxe i sols els va poder veure una mica pel retrovisor. Sols va fer un comentari ja mentre conduia camí de casa:

-Ostres, quin mal rato que he passsat…per cert, semblaven brasilenyes aquestes xiques, oi?”.

-Mama, que eren tios.

-Si, vols dir? Be… siguin homes com dones s’han portat bé amb nosaltres.

La resta del trajecte va restar en silenci. En arribar a casa mare i filla van posar-se a sopar la truita de patates que havia deixat preparada juntament amb unes llesquetes d’una barra de pa sucades amb tomàquet a la fresca de la terrassa de casa.

La filla estaba moribunda, afamada i deborava talls de truita gairebé sense aixecar la vista del plat. Van encetar una ampolla de vi negre: un Rioja comprat al súper per dos euros i mig d’una anyada excel·lent i que venia ben fresquet de la nevera.

-Farem com diu l’avia nena… apa, posa’m una mica de “quita-penas” al got…a veure si ens les treu totes de cop.

Les mirades de mare i filla es van fondre durant un instant de complicitat. Acte seguit  dues enormes rialles explotaren fent un esclafit,  després van brindar en gots de “duralex” a la salut tots els ciutadans de la república federativa do Brasil,  van beure el vi i seguiren sopant.

Relat basat en una…història real, vaja, com sempre.

Pobre Haruki Murakami! Avui li prenc manllevat el títol d’un dels seus llibres a aquest magnífic novel·lista.

Nobstant, i a diferencia d’ell,  jo no se molt be com vaig començar a córrer.

Sempre he practicat algun esport i sempre ho he fet amb amics, això es cert, ja des de ben jovenet. Ja de gran la intermitència d’aquestes activitats es va anar accentuant i fins i tot he passat per èpoques d’autèntica deixadesa.

La primera vegada que em vaig enfundar unes malles amb el proposit de posar-me a mes de cent seixanta pulsacions per minut (i fer-ho durant mes d’un dia) jo devia tenir ja uns 24 anyets. Suposo que buscava perdre alguns kilets dels que sempre m’han sobrat. Al principi resultava un corredor d’allò mes irregular. Alternava èpoques de les de sortir gairebé cada dia (la falera em durava uns mesos per quedar de nou aparcada), amb d’altres en les que em dedicava al “sillón-bol”.

Vaig adquirir consciència d’home que córre el dia en que vaig anar a comprar-me un calçat de la marca Asics (aquesta ja no l’he deixada) amb l’unic fi de destruir-lo a base de trepitjades sobre asfalt.

Sempre he portat algun aparell de musica durant aquestes sessions. Al cap i a la fi la música es una altra de les meves grans passions. Recordo amb molt de carinyo un reproductor de CD’s amb el que malgrat els moviments bruscos “no saltava” la cançó que estaves escoltant…era un totxo de dimensions considerables i…. funcionava a piles. Era tant gran i pesat que dur-lo a sobre representava ja un esport en si! En aquest sentit l’arribada a casa del reproductor Mp3 va ser com la invenció de la roda per l’home.

Al principi dels temps sobretot escoltava velles glòries del punk i del hardcore, per passar després a una dolça època molt mes “indie”. Tot i així procuro tenir les orelles ben obertes, pel meu ipod actualment hi pot passar gairebé de tot mentre passi el control de qualitat. Recentment he estat molt enganxat a grups de pop en català de nova fornada, parlo de coses com ara Mishima, Antònia font, Sanjosex. També he descobert que si vas al gimnàs algun dia val la pena pendre-hi coses mes canyeres com ara Linkin Park o els Prodigy.

No sabria dir ben be en que penso quan corro –en això vosté i jo ens asemblem bastant, sr. Murakami- perquè es un moment en el que deixo la ment en blanc, creo una mena de buit i deixo que les idees penetrin i surtin tal i com van venint. Tampoc no sabria córrer de cap altra manera, i molt menys donant-li tombs tota l’estona a una mateixa idea. Segurament en aquell moment perdria completament la gràcia.

Una altra cosa que resulta especialment gratificant es conversar amb un amic mentre correu.Resulten converses d’allò mes dinàmiques i la carrera passa dolçament com una pildora.  Fins i tot es pot crear un vincle molt especial amb la persona que t’acompanya si existeixen les condicions adequades. Es aleshores es quan les endorfines es multipliquen per dos.

No soc un corredor de grans distàncies, gairebé sempre faig uns 8, 9 o 10 Km però hi ha dies en que m’encanto mirant el paisatge pels afores de Reus (especialment si cau durant el cap de setmana) i acabo fent-ne 14, 15, 16… i està clar que en bona companyia les coses llargues es fan d’allò mes curtes .

No se si correré tota la vida, em fa una mica de pànic la idea de tornar a una vida sense aquesta font de relax.  Es que jo vull viure 100 anys!

L’altra font d’endorfines per compartir es clarament el teatre: també produeix una mena d’enganxament atemporal. En el fons córrer i fer teatre son dues coses perfectament compatibles, potser en la segona es desenvolupa també una part social de mi, i val a dir que un cert estat de forma resulta de gran ajuda per superar la duresa dels dies abans de l’estrena!

(to be continued, o això espero)