La Tormenta

Posted: 29 juliol 2011 in Uncategorized

Va a caer la del pulpo.

El calor pegajoso… este cielo morado…mira, gotas!

Se empiezan a mover las hojas de los árboles. Tormenta eléctrica…? Pues habrá que apagar el ordenador.

Y la tele, y la play… y todo el despliegue que tienes aquí montado si no quieres quedarte sin nada de todo.

El agua pronto golpea sobre los tejados de uralita creando un gran estruendo. Debajo duermen los camiones de un vecino transportista y ese ruido recuerda a algo… tal vez al de una maleta de esas tipo trolley con ruedecitas al deslizarse sobre las arrugas de las viejas aceras.

Sin comerlo ni beberlo, se ha liado un espectáculo  piroteco-hidráulico.  Hoy los cielos se chorrean de todo. Del calor, de la crisis y de los del chalet de al lado que hacían una barbacoa. El cielo esta enladrillado y se quiere desenladrillar. Estaba escrito en las isobaras. Así con tal cabreo en las alturas se entiende fácilmente el pánico que tenían  los galos. Eso era lo único a que realmente le temía un galo, lo se yo porque he leído Asterix: que el cielo de pronto le cayera encima sin previo aviso.

Me siento en el porche. Me pongo una cafetera grande (pero no la cargo mucho).  Hasta las cejas me voy a poner hoy de café, de escuchar bachata y de ver todo el sidral que se ha formado con la tormenta.  El aroma del café pronto lo invade todo y llega hasta fuera.  Se entremezclan los tonos torrefactos con el olor a lluvia y a descampado mojado. Escucho sin parar a Juan Luis Guerra en mi Ipod, y se cuela un ”que llueva café en el campo”,  Bacahata Rosa para corazones intoxicados de “no-se-sabe-que”.  Realmente se trata de un gran disco, y tiene cierta gracia que lo escuche hoy… justo en el día que esto se parece más bien a la Transilvania profunda.

Reconozco que desde aquí solo se ven algunas siluetas. Con la tormenta se ha puesto muy oscuro: un bloque fantasma de pisos “para entrar a vivir” donde nadie entra a vivir (por lo visto además de caros los pisos son invisibles), y otro edificio, la de la Comarcal… que ahora también está vacía porque se la pulió Ruiz Mateos. Puestos a pensar en olores ya me viene otro al recuerdo, el que antes llegaba hasta aquí gracias a la dichosa Comarcal: pienso húmedo y  gallina asesinada. Por suerte con las malas prácticas empresariales del fundador de la nueva Rumasa  todo se fue al garete y nos hemos librado de ese hedor.

Ahora ya solo falta que llueva mucho. Que caigan rayos. Que caigan cien…mil rayos del cielo todos a la vez sobre el mismo punto y que reduzcan a carbón tres (o cuatro, o cinco) petroquímicas de las de por aquí. Que nos liberen los que están por allí arriba de toda esta mierda que nos va matando lentamente.

Y de postre que nos conecten a todos mucho amor como insulina… que nos suba  la bilirrubina, que es un amor que contamina, que no lo cure la aspirina.

Me acuerdo de los días de infancia en los que, veía llover durante horas desde el balcón de casa de mi abuela. Mi frente pegada al cristal dejaba una pequeña marca circular limpia y lo demás empañado:  podía sentir casi el olor del cristal y la humedad. Echo profundamente de menos el miedo…. pasaba muchísimo al ver la calle bajando llena de agua como si fueran las fuentes del Orinoco. Desde mi punto de vigilancia, atento, siempre descubría alguna vecina de mi abuela que se descalzaba para pasar la calle entre apuros, o inventando algún sistema de impermeabilización para la permanente con bolsas de plástico del súper.

En cierta ocasión las cunetas de la calle de mi abuela quedaron repletas de avellanas.  Estaban a punto de ser recolectadas en una finca colindante y la corriente las arrastró… esparciéndolas por todas partes a troche y moche. Cogí unos dos kilos y me enfadé muchísimo cuando mi abuelo me las hizo tirar.

Parece la lluvia va cesando y al final mucho ruido para tan poquitas nueces (y todavía menos avellanas). Tanto escándalo para esto? Esto es típico de todos los veranos…. pero lo cierto es que ya no llueve como antes.

Nunca volverá a llover como antes.

La Cris feia una truita de patates. Les patates evidentment eren de les bones i l’oli era del car del Mercadona.  Mentre l’acabava de coure va sonar-li el mòbil: era la seva filla, que estudiava a la universitat de Barcelona i arribava al punt d’acabar els exàmens de final de curs. Tornava un cop mes a casa, de la mateixa manera que ho fan les orenetes en arribar estiu.

-Ja sóc a Vila-seca, en deu minuts sóc a l’estació de Reus…vine’m a buscar, porfa.

L’estació de la Renfe quedava un pel allunyada. Ells tota la vida havien viscut en un barri i els desplaçaments amb cotxe del divendres per anar a buscar la nena eren ja un clàssic. De vegades el tren arribava amb retard, coses de la Renfe.  Per rematar-ho el trajecte molts cops s’havia de fer de peu. Tot sovint els vagons anaven a rebentar de passatgers. Una autèntica marea humana que tornava cansada cap a comarques després d’una setmana a la trena barcelonina, tots ells amb molta mala llet i tots ells molt ensofrats de pol·lució del baix Llobregat. Com es lògic allí dintre hi havia tensió, i de vegades calia afegir-hi una forta olor a humanitat barrejada amb pixums que et colpejava els narius només pujar al tren.

Eren ja les deu de la nit. La nena venia una mica girada, amb gana de llop i afònica.

De moment, si no la trucava cap amiga d’última hora per sortir als bars,  no entrava en els seus plans res que no fos agafar el llit durant 15 hores ininterrompudes, aixecar-se per dinar paella de la mare,  i posteriorment fer una generosa migdiada estirada al sofà.

La Cris esperava dins el cotxe, aparcada en doble filera amb el motor parat mentre escoltava salsa a la cadena 100. Tots els passatgers baixaren i el tren s’allunyava de nou. Mare i filla es van fer un petó a través de la finestreta del vehicle.

-Que, com ha anat?

-Buf, el tren avui fatal. Que has fet per sopar?

-He fet una truita de patates.

El porta equipatges s’obria des de dintre. La filla va carregar l’enorme maleta amb rodes que traginava i es va deixar caure sobre el seient del copilot.

El cotxe de la Cris era d’allò mes fiable. Era com un tanc soviètic amb motor japonès, un model de quan encara els fabricaven bé (ara deu fer uns 17 anys). Mai havia donat cap problema el pobrissó i ni tan sols s’havia queixat… mai fins aquella humida i càlida nit del mes de juny:  la bateria va dir prou i el motor no es va engegar.

El so ranquejant i els intents fallits de posta en marxa delataven la necessitat urgent d’unes pinces de bateria, o en el seu defecte d’una tropa que els fotés una empenteta. Com a mínim així podrien arribar a casa… a l’endemà el mecànic del barri ja faria la resta.

La Cris va baixar del cotxe contrariada i els seus ulls van sondejar en la penombra dels afores de l’estació buscant algú amb cara de bona persona, però no hi van trobar ningú, només unes noies mes aviat fosques de pell  amb pinta d’estrangeres. Evidentment no li va semblar massa prudent cridar-les. Les noies es van quedar mirant l’escena des d’un segon pla.

Semblava que en aquell moment la resta de viatgers del tren s’haguessin esfumat, ansiosos per arribar a casa seva, deixant darrera seu només una estela de silenci.

La fatalitat es va veure accentuada en el moment que mare i filla van haver de baixar per mirar d’ empènyer. L’estampa devia resultar del tot penosa a vista de qualsevol  perquè, a mes, es del tot impossible arrancar sense que un dels ocupants resti al volant per donar el contacte:  inevitablement a una de les dos li tocaria la grossa d’empènyer aquell carro tota sola des del darrera.

Per rematar-ho el terreny no feia gens ni mica de baixada i hi havia a l’ambient una xafogor espantosa. A aquella muntanya de ferro amb rodes no li donava la gana de moure’s ni un centímetre malgrat la suada que la xiqueta s’hi estava fotent. Les “Converse” que portava li relliscaven sobre l’asfalt i semblava talment que els canells se li anessin a doblegar de tant fer força.

Va ser llavors, en aquells instants, entre tant lamentables circumstàncies, quan la Cristina van sentir una veu d’home jove que venia des de l’altre costat de vorera amb accent portuguès:

-Teneis que poner o punto muerto primero, luego entrà a marcha, sinó no arrancais chicas.

En aquell moment dos cossos femenins van aparèixer d’entre les ombres. Les dues morenes que la Cris no havia gosat cridar van resultar ser ni mes ni menys que dos fornits transvestits brasilers que treballaven en una sauna molt a prop d’allí. L’amo de la sauna no les deixava fumar i havien baixat a peu de carrer, coses de la llei antitabac.

Una d’elles portava una minifaldilla blanca que deixava veure totalment les seves llargues cames morenes i perfectament depilades. Portava unes sandàlies que deixaven al descobert uns peus d’allò mes masculins (talla 44) amb una perfecta manicura francesa de color vermell. Per la cara d’home que tenia es veia clarament que  tot just començava a aplicar-se els cars tractaments per canviar el seu cos. L’altra era encara mes mulata, portava un fi vestidet color verd de tirantet i semblava talment una tia malgrat l’ 1 m. 85 d’alçada.   Sense pensar s’ho ni un moment es van posar a empènyer enèrgicament fent gala de bíceps fibrats i bessons dignes d’un futbolista.

El cotxe va començar a moure’s gràcies a l’impuls del combinat catalano-brasiler. La Cris entrà just en aquell moment la marxa i donar el contacte. El motor va rugir de nou i el tub d’escapament deixà anar una gran alenada d’un fum blanc i espès darrera seu. La fumerada recordava una de les bombes que van llençar a Hiroshima.

Les dos travestis van deixar de fer força i van dedicar-se uns instants a recomposar la vestimenta. L’una es va baixar una mica la minifaldilla tot apretant les natges: amb l’esforç gairebé se li havia li havia quedat la meitat del pompis fora.

-Nena, vas mostrando a todos o teu culo!

-Aiiis! Dejalo ya, y que disfruten.

L’altra es va tocar una mica la negra melena i va treure d’una bossa de mà que duia un petit mirallet per retocar-se el pintallavis. Va pujar-se un dels tirants del vestit que li havia quedat mig caigut sobre l’espatlla amb un gest entre digne i elegant. Acte seguit el seu posat esdevingué de nou refinat i femení, i tornaren a la penombra del racó on havien sortit.

A la Cris no li havia quedat molt clar si eren nois o noies les persones qui els havien ajudat perquè amb “l’atropello” del moment no va ni poder baixar del cotxe i sols els va poder veure una mica pel retrovisor. Sols va fer un comentari ja mentre conduia camí de casa:

-Ostres, quin mal rato que he passsat…per cert, semblaven brasilenyes aquestes xiques, oi?”.

-Mama, que eren tios.

-Si, vols dir? Be… siguin homes com dones s’han portat bé amb nosaltres.

La resta del trajecte va restar en silenci. En arribar a casa mare i filla van posar-se a sopar la truita de patates que havia deixat preparada juntament amb unes llesquetes d’una barra de pa sucades amb tomàquet a la fresca de la terrassa de casa.

La filla estaba moribunda, afamada i deborava talls de truita gairebé sense aixecar la vista del plat. Van encetar una ampolla de vi negre: un Rioja comprat al súper per dos euros i mig d’una anyada excel·lent i que venia ben fresquet de la nevera.

-Farem com diu l’avia nena… apa, posa’m una mica de “quita-penas” al got…a veure si ens les treu totes de cop.

Les mirades de mare i filla es van fondre durant un instant de complicitat. Acte seguit  dues enormes rialles explotaren fent un esclafit,  després van brindar en gots de “duralex” a la salut tots els ciutadans de la república federativa do Brasil,  van beure el vi i seguiren sopant.

Relat basat en una…història real, vaja, com sempre.

Pobre Haruki Murakami! Avui li prenc manllevat el títol d’un dels seus llibres a aquest magnífic novel·lista.

Nobstant, i a diferencia d’ell,  jo no se molt be com vaig començar a córrer.

Sempre he practicat algun esport i sempre ho he fet amb amics, això es cert, ja des de ben jovenet. Ja de gran la intermitència d’aquestes activitats es va anar accentuant i fins i tot he passat per èpoques d’autèntica deixadesa.

La primera vegada que em vaig enfundar unes malles amb el proposit de posar-me a mes de cent seixanta pulsacions per minut (i fer-ho durant mes d’un dia) jo devia tenir ja uns 24 anyets. Suposo que buscava perdre alguns kilets dels que sempre m’han sobrat. Al principi resultava un corredor d’allò mes irregular. Alternava èpoques de les de sortir gairebé cada dia (la falera em durava uns mesos per quedar de nou aparcada), amb d’altres en les que em dedicava al “sillón-bol”.

Vaig adquirir consciència d’home que córre el dia en que vaig anar a comprar-me un calçat de la marca Asics (aquesta ja no l’he deixada) amb l’unic fi de destruir-lo a base de trepitjades sobre asfalt.

Sempre he portat algun aparell de musica durant aquestes sessions. Al cap i a la fi la música es una altra de les meves grans passions. Recordo amb molt de carinyo un reproductor de CD’s amb el que malgrat els moviments bruscos “no saltava” la cançó que estaves escoltant…era un totxo de dimensions considerables i…. funcionava a piles. Era tant gran i pesat que dur-lo a sobre representava ja un esport en si! En aquest sentit l’arribada a casa del reproductor Mp3 va ser com la invenció de la roda per l’home.

Al principi dels temps sobretot escoltava velles glòries del punk i del hardcore, per passar després a una dolça època molt mes “indie”. Tot i així procuro tenir les orelles ben obertes, pel meu ipod actualment hi pot passar gairebé de tot mentre passi el control de qualitat. Recentment he estat molt enganxat a grups de pop en català de nova fornada, parlo de coses com ara Mishima, Antònia font, Sanjosex. També he descobert que si vas al gimnàs algun dia val la pena pendre-hi coses mes canyeres com ara Linkin Park o els Prodigy.

No sabria dir ben be en que penso quan corro –en això vosté i jo ens asemblem bastant, sr. Murakami- perquè es un moment en el que deixo la ment en blanc, creo una mena de buit i deixo que les idees penetrin i surtin tal i com van venint. Tampoc no sabria córrer de cap altra manera, i molt menys donant-li tombs tota l’estona a una mateixa idea. Segurament en aquell moment perdria completament la gràcia.

Una altra cosa que resulta especialment gratificant es conversar amb un amic mentre correu.Resulten converses d’allò mes dinàmiques i la carrera passa dolçament com una pildora.  Fins i tot es pot crear un vincle molt especial amb la persona que t’acompanya si existeixen les condicions adequades. Es aleshores es quan les endorfines es multipliquen per dos.

No soc un corredor de grans distàncies, gairebé sempre faig uns 8, 9 o 10 Km però hi ha dies en que m’encanto mirant el paisatge pels afores de Reus (especialment si cau durant el cap de setmana) i acabo fent-ne 14, 15, 16… i està clar que en bona companyia les coses llargues es fan d’allò mes curtes .

No se si correré tota la vida, em fa una mica de pànic la idea de tornar a una vida sense aquesta font de relax.  Es que jo vull viure 100 anys!

L’altra font d’endorfines per compartir es clarament el teatre: també produeix una mena d’enganxament atemporal. En el fons córrer i fer teatre son dues coses perfectament compatibles, potser en la segona es desenvolupa també una part social de mi, i val a dir que un cert estat de forma resulta de gran ajuda per superar la duresa dels dies abans de l’estrena!

(to be continued, o això espero)

Despertars

Posted: 14 maig 2011 in Uncategorized, Varietés

Estava plena de vida, però sols tenia 16 anys i encara no havia treballat mai. Això d’anar a fer de socorrista a l’Aquapark despertava en ella una sensació semblant a la d’un soldat de lleva que de cop l’han destinat al front.  En començar al parc la socorrista 014 Isabel Soler resava nit rere nit (llavors ella encara creia en déu) perquè no es produís cap incident comprometedor en “aigües internacionals”, així es com anomenaven amb els companys la piscina central del parc entre broma i broma. En ocasions algun d’aquells nois de fornides abdominals i amples espatlles se li havia acostat per parlar-li de coses per ella totalment desconegudes. Li parlaven de discoteques i cubates, mentre ella feia veure entre somriures que estava d’allò mes posada en el tema… l’únic que li treia el son en realitat però era el protagonista de la sèrie que veia després de dinar mentre escurava dolços talls de síndria i “flipava” amb els tonificats braços d’aquell actor nord-americà.

L’Oriol fumava porros, tenia 27 anys i un posat una mica bohemi. Ella encara no n’estava molt segura de si podies anar a la presó per això.  Es moria per acaptar-ne algun dia una calada clandestina i esbrinar quin gust tenia allò, però mai en cap cas li hauria demanat.

L’Oriol era un dels socorristes que portaven mes estius treballant allí.  Era fill d’uns amics de la família de la Isabel i tenia una Yamaha 250 cc que s’havia pogut pagar gracies a la feina del parc. Cada dia passava a les 3 de la tarda a recollir-la per casa dels seus pares, aquest era el tracte. Aquests darrers en supervisaven tota la maniobra minuciosament des que el noi arribava  i aparcava la moto davant del portal fins que la carregava de paquet i la seva silueta es feia petita carrer avall.

A l’hora de tornar, ja gairebé fosc, l’Oriol feia una mica mes de tomb; paraven i convidava la Isabel a un batut de maduixa (era el seu preferit) en una terrasseta que hi havia a mig camí de casa. Aprofitant la ocasió es cargolava un porro per relaxar-se –o si mes no això deia ell- de la jornada laboral.

Allò es va anar convertint poc a poc en una mena de ritual per tots dos. Gairebé no parlaven, i tampoc no haurien sabut molt bé que dir-se. La Isabel es limitava a mirar-se l’Oriol amb una certa expressió de pànic contingut mentre que l’Oriol feia bromes sobre els companys de feina i es mostrava notablement mes còmode en aquella situació.

Poc a poc la Isabel es va convertir en una mena d’addicte que esperava aquell moment com si es tractes de la dosis diària. Un dia l’Oriol va fer tard (ja eren les tres i no havia arribat) i el va haver de despertar trucant-lo per telèfon.  Va haver de fer un esforç titànic perquè li brollessin les paraules gola amunt. La figura d’aquell jove madur li produïa el mateix efecte que un gegant… i una curiositat de tamany similar.

Un vespre que tornaven cap a casa i el motor de la Yamaha retronava per la nacional es va posar a ploure amb grans i calentes gotes. Els llampecs sebre el mar indicaven que es preparava una típica tempesta estival i desprès l’asfixiant xafogor.

Les gotes van començar a mullar la visera del casc de la Isabel i ben aviat la samarreta va quedar ben xopa. Damunt la moto l’aire li colpejava fortament i s’estava començant a refredar,  la Isabel tremolava en silenci. Llavors ell, en un ràpid i hàbil moviment va agafar-li les mans i les hi va col·locar dins les butxaques laterals que portava a la jupa de pell negra.

L’altra pell, la de la Isabel es va posar de gallina en aquell moment i el cor li va començar a bategar ritme desenfrenat.

Aquell dia no van parar per prendre el batut i la cervesa habituals, simplement l’Oriol va aturar el motor de la moto un moment sota la pluja, baixà i es tragué la jupa per posar-li a ella.

Els calfreds inicials es van convertir en una plàcida sensació de confort en sentir l’olor del cuir mullat de la jaqueta. Reprengueren la marxa i un escalfor va recórrer el seu cos i va poder sentir com li anava baixant per les cuixes. Va  envoltar la cintura de l’Oriol amb força i va posar-li el cap sobre l’espatlla.

L’estiu següent la Isabel i l’Oriol ja no es van tornar a trobar. Pel que la Isabel va poder esbrinar, l’Oriol, pe fi havia pogut acabat la carrera d’humanitats després d’allargar-la  gairebé sis anys mes del compte. Havia començat a treballar com encarregat a la fàbrica dels seus tiets.

Segurament aquella historia havia acabat despertant en ella sensacions totalment noves, que mai mes tornarien i que quedarien gravades en algun lloc petit del seu subconscient una mica borroses… creant un efecte semblant al d’una onada quan esborra el dibuix en la sorra de l’anterior.

Vaig acceptar aquest fet: vaig omplir a rebossar cendrers en tots els pisos d’estudiant per on vaig passar fins els darrers anys d’universitat i val a dir que sense fer-me masses preguntes. Va ser una època d’alló mes obscura en molts aspectes, però també reconec que divertida.

Llavors vaig passar a la fase del “dilluns ho deixo”, acumulant uns set dilluns seguits d’intents lògicament fallits…per alguna raó la meva convicció del diumenge nit es veia doblegada en arribar la tonteria del dilluns després de dinar.

Vaig aconseguir finalment deixar-ho durant un període de gairebé dos mesos, a base de pebrots i a costa d’engreixar-me uns 6 Kg això si…però quan la teva novia fuma com un carreter…segur que la cosa acaba igual que sempre. Recordo a mes que l’excusa per tornar-hi va ser un cigarret “d’aquells que et fumes tant a gust després d’haver mantingut relacions íntimes”, fou en tornar d’una esquiada…. suposo que no cal donar-ne els detalls.

A la meva època de treballar a la Caixa ja em sentia com un veritable pària de la societat i tot pel fumar dels trons, vaig estar en una oficina on tenia 14 companys, gairebé tots es cuidaven d’allò mes. A alguns d’ells en part els dec l’interès per còrrer que es va despertar en mi.  Hi havia un raconet al sòtan de l’oficina reservat pels meus cigarrets de liar…mes tard vaig saber que alguns dels meus companys hi havien fet cigarrets clandestins despres de tenir “un mal dia de banca”.

Aquella va ser l’època dels pegats i els xiclets de nicotina…en principi sempre funcionaven…a la nicotina en principi li es igual el format que prengui quan te la venen. Tot molt bé fins que acabaves posant-te un cigarret als llavis al mateix temps que duies un d’aquells parches enganxats a l’esquena…i la dosi es veia no augmentada, sinó multiplicada per dos.

Va ser una navarresa, la doctora Camino Etxegaray la primera persona que em va dir les coses ben clares: “has de perdre pes i deixar de fumar iker”. Curiosament no m’ho deia per fer-li un favor als meus pulmons, no (ells mai s’han queixat, ja sigui amb o sense el fum!). La Camino em deia allò pels darrers problemes estomacals que havia estat tenint: patia hernia de hiat, un refluxe estomacal fortíssim, tenia males digestions…corria el risc d’acabar convertint-me en poc temps en una persona depenent de per vida dels Almax i les capsuletes d’Omeoprazol.

Allò va ser bastant definitiu…el fet de sentir-me vulnerable era nou per mi. La meva resposta va ser clara i rotunda, ho vaig deixar i vaig perdre tots aquells quilets que em sobraven. La millora no cal dir-ho va ser automàtica, actualment del meu estómac i d’aquells problemes gairebé no me’n recordo.

Però…nova ensopegada: coses que tenen les separacions. Arran de la ruptura amb la meva ex-parella vaig tornar a agafar l’hàbit de fumar “nomes de tant en tant”…m’ho prenia com un dany col·lateral mes i això interiorment ho feia servir per disculpar-me. Error! Ben aviat i després d’unes quantes nits de gresca vaig assolir la mítica xifra d’un paquet de cigarrets al dia…i el que es pitjor, crec que vaig arrossegar a algun amic ex-fumador també fins l’abisme.

En fi, ara tot això (crec) ja s’ha acabat, torno a la carretera dels “anti” i torno a mantenir-me lluny del tabac, però em pregunto si seré prou fort per mantenir-me alerta i no caure-hi de nou. No m’agrada la condició de fumador…es una cosa que em fa sentir estúpid, brut, dependent i per colmo no aguanto igual les series durant els entrenaments (i mira, això si que em fot). Mes arguments en contra crec que es impossible…la pregunta llavors es la de sempre: “quina excusa posaràs aquesta vegada?”. Simplement esperem que ja no n’hi hagin mes.

Una abraçada a tots els que com jo alguna vegada ho heu intentat… i us heu sentit frustrats en veure que no podieu… Mai son prous intents per un fi noble com aquest! Ànims i endavant!!!

Avui amable lector, t’ho dic a mode d’avis, això flagelarà les consciències fumadores. Si mai has intentat deixar aquest perniciós plaer, probablement mai tampoc acabaràs d’entendre res i si no,…i si no… doncs benvingut al club.

Crec que va ser la Patricia la primera noia maca (mes gran que jo) que em va oferir un cigarret quan encara era un xavalín d’uns 15 anys. Recordo perfectament que es tractava d’un fortuna un pel magullat i que ella es mostrava per aquells volts mes interessada en els meus encants masculins mes que no pas en seguir les meves evolucions com a neo-fumador.

Si amics, tirant d’aquesta visió tant medieval de la dona que ens ofereix la Bíblia, podríem dir i afirmar, que el pecat original en aquest cas venia envoltat de corbes femenines. En definitiva, una excusa com qualsevol altra per lligar amb noies mes grans que fumaven, escoltaven reggae music i anaven a “la Palma” els divendres. Per suposat totes elles anaven a l’institut públic. Aquest darrer detall de l’institut públic cal remarcar-lo perquè jo llavors estudiava en una privada i això feia que les noies de l’IES Gaudí o el Reus 3, o del Vilasseca et semblessin les mes dolentotes (i per tant les mes interessants).

Ben aviat vaig passar a fumar un paquetet de fortuna a la setmana. Els amagatalls per als paquets de tabac podien ser d’allò mes inversemblants…un clàssic era la capsa on guardava la meva col·lecció de minerals. No cal dir que aquella capsa va acabar allotjant ocasionalment d’altres pedretes que no eren ben bé ni el quars rosa ni l’àgata del desert. Ho vaig portar força ben amagadet fins gairebé els 17.

La primera temptativa seriosa de deixar-ho va arribar per aquells volts, un any en que vaig haver-me de passar l’estiu a Navarra amb la família. Estava sempre envoltat de gent i la manca d’intimitat va provocar un llarg període d’abstinència (unes 3 setmanes). Recordo perfectament un dia que ja no podia mes i vaig pujar d’amagat a les golfes de la casa del poble, de nit i a les fosques…amb “nocturnitat i alevosia”…vaig buscar una finestreta d’un dels graners i un encenedor… allí mateix em vaig encendre un Marlboro clandestí. No recordo una altra sensació de flotar tant dolça i plaent com aquella. Era com si el meu cos em digués…això t’agrada xato, ja és dintre teu i ara ho necessites. Allò em va fotre una mica la veritat perquè era com prendre consciència de l’adicció i jo de petit era la brigada anti-tabac en persona. Els meus pares encara em recorden no sense escapar-se algun somriure sorneguer la brasa que els donava de nen cada cop que els veia encendre’s un cigarro.

(continuarà…no us perdeu la segona part on l’autor es rebel·la definitivament davant la seva condició de fumador!)

Tot i que Reus, val a dir-ho, no es una ciutat cara pel que fa als lloguers, la vida i l’economia actual no estan per prendre’s gaires luxes.

Després d’un temps d’estar com a amo i senyor d’aquest castell re-amoblat de sostres infinits i terres de hidro-ceràmics ara ha arribat l’hora de compartir espai (i lògicament despeses) amb d’altres persones.

Reconec que la idea de viure tot sol ha estat des d’un primer moment molt temptadora i probablement es el que hagués resultat òptim des del punt de vista del creixement personal. No obstant, el fet de creuar-me amb d’altres persones conegudes amb una situació anàleg a la meva i en qui realment es pot confiar m’ha fet acabar de decidir-me per la opció compartida.

Els meus dos companys de pis son quelcom mes que això: som amics gairebé inseparables des de fa un fotimer d’anys i junts hem fet de tot.

Coneixem totes les nostres ex-parelles, els nostres gustos, les nostres manies, les nostres virtuts i també la majoria de les flaqueses. Es podria dir que recentment hem travessat per experiències semblants i que d’alguna manera ens sentim units davant els reptes vitals que ara se’ns plantegen.

Avui m’he sentit molt trist en ajudar al Senyor Groc (així l’anomenarem en aquest blog, trobo que fa mes peliculero ;) ) a portar el darrer moble, una estanteria model “billy” de l’Ikea,  des del seu antic pis on ell abans vivia amb la seva també ja ex-parella, i que ara deixa per venir dos-cents metres mes avall.

Les relacions comencen, i  tard o d’hora (contant algunes excepcions) s’acaben, això es un fet. Realment aquest es un altre tema i donaria per omplir deu o dotze blogs com aquest, i encara no acabaríem.

Però potser no ha estat tant això el que m’ha apenat en si com el fet de que en aquella casa jo mateix hi havia passat grans estones de felicitat.

Recordaré especialment els sopars informals (on no faltava mai de res ni ningú) que el Senyor i la Senyora Grocs oferien regularment. Bé… això i les vistes explèndides de la plaça del Mercadal: realment un s’hi podia passar hores i hores actuant com un espectador de l’animat bullici del centre vila els dissabtes al capvespre.

Es podia percebre perfectament que dins aquelles parets (a mes de bona cuina i grans vins de la Rioja) hi havia hagut molta vida, amor i grans moments de felicitat. Espero que part d’aquesta energia ara ens faci cap aquí. Ens anirà molt bé de veritat!

Ara es hora de mirar endavant, i ben aviat en serem tres, doncs el Senyor Rosa, que serà el tercer “habitant de la casa”, també sembla disposat a fer un cop de timó en la seva vida: ja ens ha confirmat que properament serà company nostre a tots els efectes. De mica en mica va portant les seves coses i la “Senyor Rosa-habitació” va prenent forma.

Tant el Senyor Groc com el Senyor Rosa son persones a les que estimo i amb les que sempre em diverteixo passant estones junts, per tontes que aquestes siguin.

Sento bones vibracions!

(To be continued…)